*

EL TEMPS Antoni Tapies (1923-2012) L'Art, de dol.

Num.1444
14 de Febrer del 2012
4euros 
El Temps
www.eltemps.cat


Antoni Tapies
(1923-2012)
L'art, de dol


































-Editorial.
-Simbol Universal de la renovacio de l'art, Juan Abello Juanpere.-Reproduccio de l'entrevista de l'any 2005, Vicens Altaio.

-Una unica obra, repartida en cinc grans periodes, Laura Plana Gracia.

-Estimacions compartides, Lluis Bonada.



-Editorial.
http://www.eltemps.net/web/index.php/editorial/86-editorial/214-antoni-tapies
 Hi ha, d’entrada, aquesta sensació de buidor. De buidor col·lectiva. Quan es mor un homenot amb el ple sentit del terme, un savi, un referent, quedem, potser, una estona en silenci, abocats al vertigen que fa saber que de cop ja no hi és, que el pas del temps i la mort també afecten la humanitat de personatges que voldríem actius per sempre.
Antoni Tàpies forma part indiscutible de la història universal de l’art. De l’art universal. Des de la seva catalanitat explícita, és clar. Amb les mans obertes, el gest fondo, l’argila, la creu, un esquinçall de sac, quatre barres. Amb la gosadia i la humanitat característiques. I el treball. L’esforç. La capacitat de trobar nous estímuls. L’inconformisme. La mística i la matèria. La voluntat de coneixement, sobretot. I l’assumpció de la seva provisionalitat, també.
Va ser un artista complet: pintor i escultor, filòsof, cartellista, escriptor, estudiós, divulgador. I més. Un creador encarat a aprehendre la totalitat. Quan va assumir que l’art no era tan sols rebel·lia personal sinó també col·lectiva, va prendre-hi compromís i hi va ser sempre conseqüent. El seu vessant cívic ha esdevingut inseparable del creatiu. Tot sovint, de fet, han estat còmplices en el gest creatiu.
Antoni Tàpies, figura internacionalment reconeguda, no va dubtar mai a mostrar, amb la naturalitat dels gegants, la seva solidaritat plena amb les causes que ho mereixien. Perquè no eren actes externs, sinó sincers, d’arrel: “Si jo volia que l’art fos realment l’explicació i el suport complet de l’home, com no havia de ser sensible i ignorar les lluites socials i polítiques?”
I és des d’aquest arrelament que s’explica també la commoció que ha sotragat el país en saber-se la notícia. És, òbviament, un reconeixement a la figura artística. Però és més que això: Antoni Tàpies ha fet visible el lligam explícit de l’home i la cultura, de l’art i la terra. “Ha pintat el país”, resumia una jove en sortir de la Fundació Tàpies quan algú li va preguntar què l’havia impulsada a fer cap a l’emblemàtic edifici, l’endemà de saber la notícia. Milers de ciutadans van omplir-ne les sales, que havien obert les portes en senyal de dol.
A 88 anys, amb la força i el coratge i el despullament i el tot que sabia transmetre a les seves obres més recents, Antoni Tàpies havia arribat al doble infinit. I s’hi ha quedat. L’art ultrapassa la mort. L’exemple, també.


-Reproduccio de l'entrevista de l'any 2005, Vicens Altaio


“No hem arribat a travessar la porta de l’infinit”
http://www.eltemps.net/web/index.php/cultura/83-cultura/229-no-hem-arribat-a-travessar-la-porta-de-linfinit
 Reproduïm l’entrevista que Antoni Tàpies va concedir a Vicenç Altaió l’any 2005. Va ser publicada a EL TEMPS D’ART del 13 de gener d’aquell any.
Acaba d’obrir-se l’Any del Llibre i de la Lectura. Si hi ha un artista que ens assenyali que el llibre, la lectura i l’escriptura imperen en la seva biografia i la seva obra plàstica és Antoni Tàpies. Dels llibres, en venera la corporeïtat igual que n’interpel·la el flux del pensament dels altres allà retransmès. Bibliòfil, lector febril i actiu, escriptor, artista de les escriptures. Llibres de Tàpies i llibres amb Tàpies.
—Llegia l’altre dia que el metge i astròleg Manfredi, de Bolonya, un home d’èxit i de posició ben sòlida, deixà en el seu testament, a les acaballes del 1500, 3 cases i una biblioteca d’un centenar de llibres (40 de medicina i filosofia, 17 d’astrologia i 14 de poesia). Quants llibres tens entre la biblioteca personal i els dipositats a la Fundació?
—Quan vaig deixar els llibres a la Fundació, devien ser uns 7.000. Ara n’hi ha molts més. Sempre he llegit de nit. Són hores d’insomni i d’acolliment, d’inquietud, que em destapen de la superficialitat de la vida diürna. Ara que tinc dificultat amb la vista tinc costum de llegir amb lupa i, seguint les indicacions de l’ONCE, amb llum sense calor.
—Al teu extens fragment autobiogràfic Memòria Personal ens reveles, a més de la teva personalitat artística i política, la biografia d’un lector.
—A casa, hi havia llibres, el pare llegia sobretot poesia. El meu avi fou un popular llibreter i editor establert a la plaça Nova de Barcelona, en el negoci que fundà el besavi. El seu catàleg, la premsa del moment, les làmines dels llibres de Verne a la falda de la mare, les imatges de la Revolució Russa, els clàssics grecs i llatins, les novel·les d’“A tot vent”, les reproduccions dels llibres d’art i les il·lustracions de geografia i història natural conformen el meus primers records.
—Hi expliques que a l’ocupació de Franco, en acabar la guerra, vas haver d’ajudar el teu pare a cremar llibres?
—Ara potser no ho faria. El meu pare havia treballat de jurista a la Generalitat, simpatitzàvem amb la República. Havíem d’evitar que ens fessin un escorcoll.
—En els escrits dels artistes (Delacroix, Gauguin, Van Gogh, Klee, Picasso...), no n’hi ha cap altre que quan parli dels llibres els citi amb tanta precisió bibliogràfica.
—Vaig escriure el llibre a l’estiu, la Teresa el va passar a màquina. Vam fer un treball enorme. Vam tenir la preocupació de documentar els llibres. Molts eren prohibits i volia deixar-ne testimoni. No m’agradava comprar llibres que haguessin pogut passar la censura.
—La Memòria Personal s’acaba a la caputxinada, abans de la democràcia. El llibre va ser un testimoni impressionant davant del món, fins i tot traduït al xinès. N’has escrit un altre volum?
—M’ho van demanar diversos editors, però no tindria paciència. Vull el temps per a l’obra magnífica.
—A causa de la malaltia pulmonar, vas haver de fer repòs. Cal temps mort per llegir?
—Què vol dir temps mort? Llegir és vital. Tinc llibres al capçal del llit.
—L’amor pel misteri i el prestigi dels romàntics t’acompanyaren en el rebuig al món establert. T’interessares pel món ocult, furgares en els ioguis, els il·luminats, els gnòstics, el panteisme oriental i la intuïció mística.
—Tenia mania al món establert, acadèmic, per la pintura llepada. Tot el que ara han reinstal·lat al MNAC, aquesta pintura llepada... hi havíem de lluitar. Ara estem igual que als anys quaranta. A l’època que vaig començar a pintar era natural qüestionar la situació de fet. La generació de l’expressionisme abstracte –per exemple, Pollock– parlaven del fàstic per la cultura occidental que ens havia portat al desastre i a la guerra. Vam girar la cara cap a la filosofia xinesa. Ho vam estudiar. Si la humanitat seguís les instruccions de la saviesa, aprendre a viure, potser hauríem millorat.
—A la teva magnífica biblioteca, hi ha molts llibres de filosofia i religió. La filosofia és un sistema que interpel·la i la religió un sistema que afirma?
—De totes les religions s’ha de triar el modernitzable. Per exemple, de la filosofia hindú el budisme mahayama. El cristianisme diu que l’home és una imatge de Déu, el rei de la naturalesa i de l’univers. Ens pensem que podem fer del món el que ens dóna la gana, i no és així. Els islàmics són més avançats, diuen que en som dipositaris, de la terra, i que l’hem de deixar com l’havíem trobada. Encara es pot i s’ha de criticar molt.
—També t’has interessat molt per la lectura de llibres de ciència, per les investigacions científiques sobre l’àtom, les discussions entre deterministes i indeterministes, la creativitat de l’atzar i la incertesa.
—La filosofia em va animar a llegir sobre ciència. I també els científics, sobretot els físics i biòlegs, ens han avisat que els budistes d’abans de Crist arriben a conclusions semblants. Això m’estimula enormement. El que m’interessa és la teoria del coneixement, per damunt de la asèpsia objectiva. Sempre, en analitzar la realitat, hi posem alguna cosa de nosaltres. Això ens fa provisionals. Fins i tot la teoria quàntica, que és un model de l’univers, admet que pot haver-n’hi d’altres, de teories. L’home no ha arribat a travessar la porta de l’infinit. Hem de donar importància a les intuïcions.
—Els primers filòsofs s’agermanaven amb savis, poetes i científics.
—Potser s’hi haurien d’afegir avui els artistes. Abans es pensava que els dictats del subconscient eren inferiors. Freud parlava del sub, sí, deixem de banda el somni. També és important. La raó no és la clau. Molts pensadors racionalistes s’inspiren en l’atzar.
—També val en les regles socials?
—Sí, la societat funcionaria millor. Sempre he desconfiat de les consignes a la massa. Si la realitat no és viscuda per dins no serveix de res i qualsevol moral pot fer molt de mal. El perfeccionament individual millora el social.
—L’art per l’art o l’art al costat de la causa del poble?
—A la meva època, la gent es retratava sota el marc de la República. Picasso i Miró es van destacar pel seu exemple d’estar al costat del poble. Això em va fer pensar. En realitat, l’una cosa i l’altra no són contradictòries.
—Ja hi tornem a ser. Torna, avui, a haver-hi molt art més sociològic que no polític.
—Si et dediques només a la reflexió d’una única realitat social, que és molt fàcil, aviat caiem en la caricatura i oblidem l’aprofundiment del coneixement. No hi ha separació entre forma i contingut. Sempre dic que de la meva feina es pot deduir una política. Vaig agafar terror a l’època dels comissaris polítics comunistes, a l’època de París. He estat al costat dels sacrificats, al costat dels comunistes humanistes. Tot s’ha de contextualitzar, al costat del comunisme s’esquitllaren els camps de concentració.
—En els llibres hi ha la llibertat del pensament i el coneixement del món, la descoberta de la realitat. Llibres per llegir i, també, llibres per mirar. En veneres també la corporeïtat, els exhumes, els desxifres?
—En realitat no faig distinció entre llegir i mirar. Mirar, tocar, ensumar... tot comunica. El paper i la tipografia, per bé que no expliquen el text, en són inseparables. El dualisme contradictori no funciona, ans al contrari, ens cal. He tingut la sort de col·laborar amb molts poetes.
—Ara bé, podríem dir que Tàpies no és Tàpies fins que no escriu cap per avall, girant i guixant els mots, fent il·legible el text a fi de fer-ne créixer el potencial?
—Ho faig inconscientment. També escric amb la mà esquerra. El valor de la paraula també ha servit per crear confusions. Es diu que els homes escriuen per comunicar-se, i sovint és al revés. La paraula també crea la realitat.
—Has llegit el Quixot, el Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes?
—He tingut la sort de llegir la primera edició de La Cuesta. L’he llegit amb l’olor. De la primera part, he tingut la sort de llegir-ne l’anomenada tercera edició, considerada com la millor, amb variants i correccions de la primera que es creu que es deuen a la mà del mateix Cervantes. He anat a buscar la seva mà. Això canvia.
—Entre els impactes rebuts amb els llibres, quin recordaries per damunt dels altres?
—La lectura de Llibre d’amic e amat, de Llull, escrit a mà. Una de les còpies.
—Al nostre costat, quadres com llibres amb signes i empremtes i llibres pintats amb un alfabet rar, intemporal, inconfusible: una memòria personal, la de Tàpies, que és universal. Al mig, entre l’un i l’altre, el buit.

Vicenç Altaió,
escriptor i traficant d’idees




































ANTONI TÀPIES,Autoretrat, 1950,Oli sobre tela,77,5 x 67,5 cm

-Una unica obra, repartida en cinc grans periodes, Laura Plana Gracia. 

Cinc periodes conformen la llarga trajectoria artistica d'Antoni Tapies: Dau al Set (decada del 1940); informalisme (1950-1965); art objectual i antifranquisme (1965-1975); democracia i societat, art i escriptura (1975-1980); i Fundacio Antoni Tapies i reconeixement social i institucional (1980-2011). 

Dau al Set, dècada de 1940

Antoni Tàpies neix a Barcelona el 1923 en el si d’una família burgesa, amb dedicació als llibres i a la cultura. Freqüenta diferents escoles i instituts de batxillerat i sent gran interès per la pintura i l’art en general. “Vam tornar a les Escoles Pies (...) La música no existia. De pintura, només se’ns en va parlar d’algun aspecte anecdòtic: que Velázquez havia pintat un quadre dit Las Meninas i Goya els famosos afusellaments del dos de maig. Fou exclòs, naturalment, l’ensenyament de la llengua catalana i sempre se’ns va parlar en castellà”, (Memòria Personal..., 1977, pag. 127). La situació política i cultural a Barcelona, i en general a tot l’Estat, era a inicis de 1940, patètica. La queixa i la crítica sempre reivindicativa de les llibertats nacionals catalanes han estat des de l’època de la república i la guerra civil presents en el seu pensament. Al novembre de 1942 pateix una malaltia greu, pulmonar, que el porta a clíniques, hospitals, sanatoris i residències de repòs. Durant aquest període, aprofita per endinsar-se en la literatura, la filosofia i el dibuix, realitza freqüents autoretrats i còpies de Van Googh i Picasso. Llegeix Unamuno, Dostoievski, Poe, Wilde, Nietzche. També els literats francesos, Proust, Gide, France, Maupassant. Stendhal. A més de Bertrand Russell. Desprès de dos anys, cursa estudis universitaris de Dret, que aviat abandona però d’on mantindrà algunes de les seves amistats més perdurables, personalitats com Carlos Barral, Alfonso Costafreda, Jaime Gil de Biedma, Josep M. Ainaud...  

En aquests anys d’adolescència i joventut té contactes amb l’art contemporani a través d’algunes publicacions catalanes com el número extraordinari dedicat a les avantguardes de D’Ací i d’Allà, publicat l’hivern de 1934, coordinat per Josep Lluís Sert i Joan Prats, amb textos de Foix i altres, i reproduccions d’obres de Picasso, Braque, Gris, Léger, Mondrian, Brancusi, Kandinsky, Duchamp, Arp, Miró. Consultat i conservat com un talismà. Així, en la dècada de 1940 és quan tenen lloc les seves primeres exhibicions i s’inicia en la vida d’artista. Molt influït per la filosofia existencialista de Heidegger i Sartre, Tàpies és cofundador de la revista Dau al Set (1948) i la seva obra artística aquests anys es caracteritza per una temàtica hipnagògica, sobre el món dels somnis i les imatges, retrats i autoretrats herència del moviment surrealista, convertit però en un moment “post” en la historia de les avantguardes, i caracteritzat per un cinisme burlesc. Màgia i tenebrisme il·lustrat amb colors i pseudo-figuracions abstractes que lentament incorporaran geometries, espais i plans pictòrics, predecessors de l’interès que Tàpies sent per la matèria. Són els anys de Dau al Set, i es palesa la influència de la cultura popular, plena de figuracions com arlequins i saltimbanquis, personatges del món de l’espectacle, del cabaret, introduïts de la mà de Joan Brossa, com portadors de l’enigma i del misteri. Tots aquestes elements representen un cert obscurantisme de l’escena artística de l’època en una Barcelona reprimida. Teatre i vodevil, màgia i espiritualisme són els referents dels anys d’avantguarda a Barcelona amb Foix, Brossa i Prats. El 1948 i 1949 és quan exposa a les Galeries Laietanes (I i II Saló d’octubre) amb el grup Dau al Set. Coneix João Cabral de Melo, Cónsul de Brasil i col·labora amb publicacions d’Alexandre Cirici, Joan Brossa i J. J. Tharrats. Antoni Tàpies escriu i dibuixa, amb un estil proper a la màgia, els oracles i les filigranes hipnagògiques, que floreixen des d’aquest univers ocult de la Barcelona franquista. Paisatges i cosmogonies que utilitzen la tradició d’un dibuix, lineal, floral, gairebé modernista, simbolista i surrealista capaç de descriure el sentiment com una relació del tot orgànica, com un constant mirar la imatge de l’interior en un cos exterior.

En les seves memòries dona testimoni de l’existencialisme que impregnerà per sempre més la seva obra pictòrica. A incloure també l’interès subjacent en el surrealisme que manté el grup Dau al Set que enllaça òbviament amb una relectura de la psicoanàlisi, entesa com a una ciència moderna, i que serà també un referent en la carrera pictòrica d’Antoni Tàpies. A partir d’aquesta ciència del pensament i de la conducta gestarà un procés d’investigació a través de les imatges, els signes i la matèria com expressió i creació de l’esperit original. No només valorarà Jung, i rebrà la influencia del misticisme i la filosofia oriental, com diu Tàpies,  l’índex dels Heterodoxos... de Menéndez y Pelayo li donarà el temari a desenvolupar: “aquells volums em van començar a obrir a tot l’univers de savieses i de misteris –mesopotàmics, egipcis, grecs arcaics, hindús, i especialment, és clar la mística del país– que, en anys posteriors, vaig anar estudiant més detalladament. La recerca inquieta d’unes veritats que volia més sòlides que les basades en les doctrines habituals foren estimulades per la desfilada i el desplegament dels noms prestigiosos que es presentaven en aquelles pàgines. Els ioguis, els il·luminants, Patanjali, els gnòstics, la idea d’extinció i anihilació per identificar-se amb l’absolut, tot el panteisme oriental, Plotí, Porfiri, Llull, Vilanova, Servet, la valoració de la intuïció mística, el quietisme de Molinos, l’alquímia de Villena i tantes i tantes idees que em semblaven acomodar-se millor als meus sentiments...” (Memòria Personal..., 1977, pag. 167).

Informalisme, 1950-1965

L’etapa més influent i, sobre tot, de forja d’estil són els anys 1950. Està consolidat en l’escena catalana i té una primera exposició individual a Barcelona presentada per Juan Eduardo Cirlot (Galeries Laietanes, 1950). Hi ha una definició de la trajectòria pictòrica molt més personal, i ja desvinculat de l’estil del grup, és en aquesta etapa quan inicia a mostrar un gran interès per la matèria. Això es tradueix en una pintura més densa, que investiga les possibilitats expressives i comunicatives. Amb aquestes obres Tàpies assoleix, cap a la meitat dels anys cinquanta, el reconeixement internacional i realitza viatges a Paris (becat pel govern francés, visitarà Picasso i coneixerà Christian Zervos i Jaume Sabartés) i Bèlgica. Es convidat a la XXVI Biennal de Venècia (1952) on exposa amb Motherwell, Appel, Kline, entre d’altres pintors. Torna en la propera edició de 1954, any en que es casa amb Teresa Barba Fàbregas. Els viatges a Itàlia sovintegen, on coneixerà artistes com Alberto Burri o Emilio Vedova. Coincideix el 1958 la primera mostra personal a Milà, presentat per Jacques Dupin, amb la presència a la XXIX Biennal de Venècia, on serà guardonat amb el Premi de la UNESCO. Any propiciatori en el que coneixerà també a Marcel Duchamp jurat del premi del Carnegie Institute de Pittsburgh, que li serà atorgat.

En aquesta mateixa època, als Estat Units, a Nova York, realitza la primera exposició a la Galeria Martha Jackson l’any 1953. No es pot dir que en quedés satisfet d’aquella exposició, creu Tàpies que va passar amb més pena que gloria, encara que va tenir, d’entre poques, algunes crítiques favorables. D’entre el públic, Edgar Kauffamn jr., fill dels propietaris de la Casa de la cascada de Frank Lloyd Wright. “Kauffman em va regalar un llibre que feia poc s’havia publicat a Nova York sobre l’art abstracte americà, de Thomas B. Hess, i un altre panorama més general editat per el Museu d’Art Modern. (...) que em van anar de sorpresa en sorpresa, en descobrir en alguns artistes com Tobey, Pollock, Kline, De Kooning, o Motherwell, aleshores molt poc coneguts, algunes afinitats molt singulars amb coses que havia deixat a Barcelona, que em van encoratjar molt” (Thomas B. Hess, Abstract Painting...,  Nova York 1951; Memòria Personal..., 1977, pàg. 308). L’escena nord-americana en pintura és imprescindible durant aquests anys. Tàpies recorda com l’amic Josep Gudiol li havia dit: “La història de l’art ens ensenya que les grans obres, a cada època, s’han fet sempre als centres més rics de cultura i civilització. Cal anar-hi” (Memòria Personal..., 1977, pàg. 311). Tàpies havia viscut la llegendària importància de París, i començarà a veure la centralitat que tindrien els Estats Units, en els primers anys cinquanta de maccarthisme, riquesa i capitalisme, també amb defectes i contrastos que el definien com un centre de confrontació cultural fabulós. La política cultural de caça de bruixes, la guerra freda i el marcat ritme de persecució a liberals, intel·lectuals i artistes, feien de la pintura nord-americana un panorama ric, crític del qual Tàpies en fou partícip. En el seu estil i recerca d’una marca personal, la seva obra s’allunya de la descripció i exposant al costat d’aquests assenyala una voluntat pictòrica internacionalista, de traduir el gest de la pintura en una expressió del sentiment d’època.

Són moments d’aproximació a una estètica que es redueix a masses de color, que busca el gran format i comença a desdibuixar un interès per els cossos líquids. Més que llum i color, com en Rothko, Tàpies construeix una sensibilitat matèrica de la llum. La segona exposició a a Nova York tindrà lloc també a la Galeria Martha Jackson l’any 1959, en aquesta ocasió coneixerà els més reconeguts artistes de la ciutat. Una tercera el 1961 i una retrospectiva al Solomon R. Guggenheim Museum  el 1962. Arran de les exhibicions, anys més tard, Hilton Kramer, un dels crítics de l’expressionisme abstracte nord-americà, defensor inesgotable de De Kooning i d’altres pintors, diu “allò que Tàpies ha afegit, ha estat la determinació de portar una imatgeria comú al camp de l’abstracció mes pura” (Antoni Tapies expone en Nueva York, El País, 25-04-1978). Hilton Kramer, crític d’art del New York Times, recorda en aquest article l’impacte que va produir a Nova York, la pintura de Tàpies. Durant els últims anys, l’articulista assenyala com s’ha parlat més d’aquest artista en aquell lloc del món. Les seves exposicions han ajudat a subratllar l’interès universal que té la seva obra, la qualitat física de la pintura que és el que el crític del New York Times anomena i defineix com un distintiu principal de l’obra d’Antoni Tàpies.

Aquest anys de contactes internacionals –el 1964 exposarà obres de gran format, realitzades a partir de 1955, a la III Documenta de Kassel– el posicionen en l’escena artística estatal com un agent amb decisió política en les relacions culturals. La vinculació amb l’escena exterior establirà lligams i vincles estètics, també amistat, amb artistes com Karel Appel o Robert Motherwell que perduraran en exposicions i col·laboracions posteriors. D’aquesta manera la figura d’Antoni Tàpies com artista serà clau per l’entrada de corrents internacionals al país, i a la resta de l’estat. La seva figura agrupa al seu voltant una important escena de pensament contemporani, artistes principalment de l’abstracció pictòrica que introduiran a Espanya els corrents abstractes. És també aleshores quan coneix a Michel Tapié, comissari i teòric d’art, del qui Tàpies anys desprès, i juntament amb Francesc Vicens faran un extracte dels seus texts i de l’itinerari crític per presentar-ne una antologia, Prolégomènes á une esthétique autre... (Barcelona 1960) amb qui iniciarà un projecte (exposició Arte Otro, Sala Gaspar, Barcelona 1957) per al coneixement de l’obra artística dels seus artistes (Pollock, Kline, De Kooning, Tobey, Dubuffet, Fautrier, Burri, Mathieu, Appel, etc). A part del volum mencionat, Tàpies va coordinar poc abans una altra publicació de Tapié, Esthétique en devenir (Barcelona 1959), i també aquest a l’inici de la seva amistat va escriure una monografia sobre Tàpies, Antonio Tàpies et l'oeuvre complète (Barcelona 1956). Cirlot també atrau l’interés de l’artista, i li dedica dos assaigs: Tàpies (1960), i Significación de la pintura de Tàpies (1962).

Tàpies està consolidant amb el seu pensament i treball d’artista, una línea d’investigació en pintura, d’una determinada sensibilitat estètica que s’agrupa al voltant d’una filosofia pròxima al misticisme de la matèria. És en aquest moment quan desenvolupa un estil pictòric personal que conclou amb una determinada i especifica teoria de l’art. Està influenciat i reivindica el misticisme oriental amb una pintura que donarà lloc als inicis de l’Informalisme. Diversos llibres, molts d’ells llegits a la biblioteca paterna, li aportarán els arguments necessaris com El llibre del te d’Okakura Kakuzo, traduït en català per Carles Soldevila durant la República, El arte japonés de Tsuneyoshi Tsudzumi (Gustavo Gili, Barcelona 1932) i, sobre tot les obres del divulgador del món extrem-oriental Lin Yutang. Tàpies entén la matèria com a màgia i alquímia, pensament arrelat també en el misticisme medieval, amb una voluntat de expressar i dirigir-se a l’interior (Memòria Personal..., 1977, pàg. 175).

Durant els anys cinquanta, Antoni Tàpies anirà elaborant un seguit d’imatges, signes i, ja més entrat als seixantes introduirà objectes fetitxistes, com sabates, peus i d’altres parts sexuals del cos. Aquesta imatgeria formada per matèria i signes són resultat d’una reducció de la narrativa abstracta i figurativa dels primers anys. L’anàlisi dels espais i materials plàstics resulten d’una excel·lent composició i estructura, pictòrica o abstracta. Les obres dividides, abarrocades, subdividides, destruïdes i portades a l’extrem, perden la unitat de massa llisa, unida i monòcroma, per una multitud d’elements que conformen el paisatge de l’obra, sorra, terra de colors, pols de marbre, cabell, fils, trossos de tela, paper, etc...

Tot això dona un canvi qualitatiu a l’obra, portant-la cap una superfície similar a la d’un mur, una tàpia. Creada com la necessitat de sortir d’un fàcil tatxisme, excessivament abstracte, la imatge del mur era més suggerent: separació, enclaustrament, lamentació, pas del temps. La qualitat terrosa del mur comença a interessar a Antoni Tàpies que investiga textures, plàstica, color, forma, en una dialèctica constant per acostar-se a allò que la ciència defineix com estructures mol·leculars, àtoms, galàxies, i és així com inclou en la seva obra el simbolisme de la pols, la cendra, la terra, el fang juntament a grans espais vuits, signes i imatges populars, cartrons, papers i fustes, teles, draps, llençols, mantes, mocadors, icones, objectes reals tractats a manera dada o objectes de meditació (amb contingut simbòlic o ritual). També apareixen al·lusions figuratives en composicions ordenades i simètriques on domina el blanc i els ocres, junt amb vermells. La gran aportació d’aquesta etapa, que iniciarà a finals dels seixanta, és l’articulació plàstica amb escrits, lletres, xifres, cal·ligrafies, jeroglífics i escriptures inventades. És una tendència en la seva obra que comença cap a 1945 i treballa intensament fins 1964, amb incorporacions i derives, amb objectes de gran format als quals dotarà i distribuirà segons la sensació de caiguda, elevació, dispersió o concentració.

Art objectual i Antifranquisme (1965-1975) 
A partir de la dècada dels seixanta incorpora nous elements iconogràfics. Apareixen els signes d’escriptura, elements antropomòrfics, petjades i signes que remeten a Catalunya. La seva definició estilística el porta a treballar amb l’escultura i apareix representat en exposicions retrospectives de l’època amb els grans noms de l’art: Rauschenberg, Chamberlain, Calder, Flavin, Oldenburg, Arp i Kaprow. Aquests anys la presència escultòrica objectual guanya pes i terreny en la seva obra. Tàpies accentua el seu treball amb objectes, no mostrant-los tal com són, sinó imprimint una marca personal, un segell que incorpora al seu llenguatge. La seva producció recent d’assemblatges i objectes-escultura és impressionant com demostra la exposició Tàpies. Objets et grands formats (Galerie Maeght, París, novembre de 1972). Participa, durant el mateix any, junt amb John Cage i Bob Thompson, en l’exposició Concept and Content a la Martha Jackson Gallery, Nova York. A Londres, treballa en una exposició amb Roland Penrose, crític i comissari de reconegut prestigi que escriurà anys desprès, el 1977, una de les millors monografies sobre Antoni Tàpies. Inicia aquest període amb una exposició retrospectiva a l’Institute of Contemporary Arts de Londres (1965), comissariada per aquest mateix crític, que –més tard– comentarà sobre l’artista: “la primera exposició de Tàpies que jo vaig tenir oportunitat de veure va ser la que va fer a París al 1953. Ja llavors vaig pensar que aquell era un extraordinari jove pintor. El que llavors em va interessar i em segueix interessant ara, és la seva capacitat poètica per prendre els objectes mes simples i donar-los un significat històric, una dimensió inesperada. Hi ha molt a dir de Tàpies” (Reportaje. Sir Roland Penrose: un crítico inglés a la búsqueda de la pintura española, Juan Cruz Ruiz, 26-08-1976, El País).  Pel que fa a Catalunya segueix treballant amb el teixit cultural del país i realitza col·laboracions amb litografies en llibres d’artista amb Joan Brossa (1963) i Pere Gimferrer (1973), i apareixen monografies d’Alexandre Cirici (1970) i Sebastià Gasch (1971). A Barcelona sobre tot, l’art està en situació clandestina, aliat amb la societat, per por a la repressió del franquisme. El constant assetjament contra el sindicat universitari, i d’altres sectors socials, porta a revoltes i empresonaments. Participarà en el tancament als Caputxins de Sarrià (1966) i en fou repressaliat el 1971. A finals dels anys seixanta i començament dels setanta, el seu compromís polític contra la dictadura s’intensifica, i les obres d’aquest període tenen un marcat caràcter de denúncia i de protesta. Els últims anys de la Dictadura, i abans de la mort de Franco, Antoni Tàpies segueix la reivindicació clandestina amb accions i activitats culturals i artístiques. Un cas concret de reivindicació i lluita molt significatiu en aquest anys i per la forja d’un pensament català i democràtic és la manifestació contra el procés de Burgos (Assemblea de Montserrat, 1970). Tàpies amb gran implicació, definirà la seva carrera artística com una lluita per la llibertat i els drets humans, i aquesta temàtica adquirirà cada vegada més volum i raó de ser. Així durant aquests anys dóna a conèixer una sèrie de monotips, exposats a la Galerie Maeght de París (1974), motivats en gran part per la situació política a l’Estat espanyol i, particularment, per l’execució del militant anarquista Salvador Puig Antich (Memòria Personal..., 1977, pàg. 398). L’any de la desaparició del dictador (1975), contribueix amb litografies i cartells, que esdevindran cèlebres, a la campanya promoguda per diverses entitats cíviques, per demanar l’abolició de la pena de mort a l’estat, i sota l’empara de l’Assemblea de Catalunya participa en múltiples activitats a favor de l’amnistia a presos polítics i del retorn definitiu de les llibertats democràtiques, i nacionals. En diversos texts escrits al llarg de l’any, reflexiona sobre els compromisos ètics dels "treballadors de la cultura", interpretant les preocupacions dels intel·lectuals del país durant els inicis de la transició democràtica.


Democràcia i societat, art i escriptura (1975-1980).

Un cop restaurat l’estat de dret a Espanya, el 1976, la seva obra repren les pròpies empremtes identitàries i es presenten retrospectives amb gran èxit de públic i crítica, com la que forma part de l’exposició inaugurada a la Fondation Maeght de Saint-Paul-de-Vence, itinerant després a la Fundació Joan Miró de Barcelona. I una nova antològica a Tòquio (Seibu Museum of Art).

A part de l’activitat cultural i ideològica, Tàpies, en la plenitud de la seva carrera professional i trajectòria com artista, realitza decorats d’òpera, obra gràfica, llibres d’artista, text i escriptura. Un treball dispar que implica el desenvolupament d’una teoria de l’art i també una política cultural. La tasca d’artista ocupa plenament la seva dedicació a la cultura, l’art i l’expressió. L’any 1977 publicarà Memòria personal, relat autobiogràfic que rebrà diversos guardons. Més que consolidat a nivell nacional, rep també importants premis i segueix gaudint del reconeixement internacional. Són anys en que es desprèn de la tela i ocupa la seva obra una dimensió noble, amb assemblatges, murals, escultures, objectes.

Serà molt satisfactòria, a nivell personal i amb bona resposta de la premsa la nova exposició a la Martha Jackson Gallery en motiu del vint-i-cinquè aniversari de col·laboracions. Es llavors quan visita Robert Motherwell a la seva casa de Greenwich, Connecticut (1978). També col·labora, compartint llibres d’artista i catàlegs, amb Rafael Alberti (1977), Octavio Paz, Julio Cortázar (1978), Jorgue Guillén (1980), etc.

Fundació Antoni Tàpies i reconeixement social i institucional, 1980-2011

Entre el públic i el privat i sense oblidar la problemàtica social a principis dels anys vuitanta (1983), realitza cartells per al Comitè d’Artistes del Món contra l’Apartheid com a contribució a la lluita contra la discriminació racial en el món, per al Comitè Català d’Acció per la Pau i el Desarmament i per la commemoració del desè aniversari de la mort de Salvador Allende. Amb María Zambrano, entre d’altres, s’encarreguen del comitè d’honor del col·lectiu que organitza els actes d’homenatge als Brigadistes Internacionals suïssos, celebrats a Ginebra (1986).

Crearà la Fundació Antoni Tàpies al 1984 amb l’objectiu de promoure l’estudi i el coneixement de l’art contemporani, posant una atenció especial a l’anàlisi del seu paper en la formació de la consciència de l’home modern. La Fundació obrirà les seves portes el juny de 1990 a la seu de l’antiga Editorial Montaner i Simón de Barcelona, obra de l’arquitecte modernista Lluís Domènech i Montaner. Les obres de rehabilitació i condicionament de l’edifici van anar a càrrec de Roser Amadó i Lluís Domènech Girbau i es van dur a terme entre els anys 1986 i 1990. Antoni Tàpies va crear l’escultura que corona l’edifici, titulada Núvol i cadira (1990). L’escultura representa una cadira que sobresurt d’un gran núvol. La cadira, motiu recurrent en l’obra de Tàpies, al·ludeix a una actitud meditativa i de contemplació estètica. La façana d’aquest edifici combina influències estilístiques clàssiques i musulmanes, elements de tipus mossàrab i la composició geomètrica arabesca. La seu de la Fundació Antoni Tàpies va ser declarada monument històric el 1997. Del 2008 al 2010 l’estudi Ábalos+Sentkiewicz Arquitectos duu a terme una segona reforma de l’edifici per adequar-lo a les normes actuals d’accessibilitat i per recuperar el seu caràcter industrial original. En aquesta ocasió, s’instal·la l’obra d’Antoni Tàpies Mitjó (maqueta, 1991; obra, 2010), a la terrassa de la Fundació, situada al capdamunt del nou edifici d’oficines.

Degut a la seva trajectòria professional com artista la Generalitat de Catalunya li concedeix la Medalla d’Or (1983) i el Premi Nacional d’Arts Plàstiques (1995). És també anomenat Officier des Arts et des Lettres pel govern francès (1983) i Comanador de l’Orde (1988), i de la Legió d’Honor (2003). A Madrid, el rei Joan Carles I li atorga la Medalla d’Or de Belles Arts (1981), i el títol de marquès (2010), i a Londres és investit Doctor Honoris Causa pel Royal College of Art (1981). Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona (1988), la Universitat de Glasgow (1990, al costat de Václav Havel, Umberto Eco i James Stirling), la Universitat Rovira i Virgili (1994) i la Universidad Complutense de Madrid (2003). Li concedeixen el Premi Príncep d’Astúries de les Arts (1990), Praemium Imperiale de l’Associació Artística del Japó (1990) i es nomenat membre honorari de la Real Acadèmia de Belles Arts de San Fernando, de Madrid (1990); membre d’honor de la Royal Academy of Arts de Londres (1992), i de l’American Academy of Arts and Sciences de Cambridge (EUA 1992). L’Ajuntament de Barcelona li atorga la Medalla d’Or de la ciutat (1992).

A Las Palmas de Gran Canària (Centro Atlántico de Arte Moderno), comença la seva itinerància Tàpies. Celebració de la mel (1991), exposició produïda per la Fundació Antoni Tàpies, dirigida en els seus inicis per Manuel Borja-Villel, on es presentarà la següent exposició Tàpies. Comunicació sobre el mur (1992), que posteriorment itinerarà a l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) i a la Serpentine Gallery (Londres). Es present en XLV Biennal de Venècia, com a representació al Pavelló d’Espanya amb la seva instal·lació Rinzen, que obtindrà el Lleó d’Or d’aquest certamen (1993) i que s’instal·la definitivament al Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA 1998). Al 2004, el mateix museu –dirigit aleshores per Borja-Villel– inaugura l’exposició Antoni Tàpies. Retrospectiva. Amb gairebé més de un centenar d’obres, que van des dels seus inicis fins a obres més recents, una de les intencions de la gran retrospectiva celebrada al país és l’intent de traduir la necessitat de reintroduir l'element sagrat en l'element social, una manera de reivindicar la ideologia a partir de la matèria. És una exposició clau per entendre i comprendre la recepció de l'art de Tàpies en la societat catalana. L’artista en reivindica la totalitat de la pròpia obra: “Vist amb la perspectiva que donen els anys, tal vegada podria dir que a mi em passa com a aquells escriptors que en el fons sempre escriuen el mateix llibre. Amb les possibles variacions que hagi pogut sofrir el meu treball al llarg de la meva dilatada carrera, considero tota la meva producció com una única obra” (Borja-Villel, Manuel J.; Tàpies, Antoni: Antoni Tàpies: new paintings. New York: PaceWildenstein, 1995. Pàgina 7)

En aquesta història que es la seva pintura, la seva obra, intenta reflexionar sobre com els elements quotidians influencien en el devenir de l’entorn, en les obres objectuals i les grans escultures, per qüestionar el límit del real cap a una transcendència significativa d’allò que ens envolta. La seva obra, que serà molt ben rebuda per els crítics internacionals i ell reconegut com una figura clau per al desenvolupament de l’art i els corrents d'art contemporani, reacciona contra l'expressionisme abstracte i és deutor directe d’una estètica existencialista. Desde la dècada dels anys 1940 quan participa amb Dau al Set, la seva trajectòria ha estat unívoca però amb evolucions. Els anys de l’informalisme, quan en participa durant els anys 1950-1965, són claus per entendre també el desenvolupament de la seva escultura d’objectes i de gran format. Antoni Tàpies esdevindrà un artista compromès amb la llibertat i la lluita antifranquista. En paraules de l'artista: "La situació social i política del meu país sempre ha tingut una repercussió important en la meva obra. Crec que això té a veure amb el fet que la concepció de l'art per l'art no em resulta vàlida. He mantingut sempre una actitud utilitària respecte a l'art". (Borja-Villel,Manuel J.; Tàpies, Antoni: Antoni Tàpies: new paintings. New York:Pace Wildenstein, 1995. Pàgina 8)

Definitivament la seva obra es preocupa per la màgia, el misticisme, el ritual i la cosmogonia (molts dels propis fetitxes els mostrarà durant l’exposició de reobertura de la fundació: Els llocs de l’art, 2010), sense oblidar la reivindicació, però sobretot una recerca de la matèria i la imatge, una experimentació amb la matèria com una font per la ideologia. Els últims anys que desenvoluparà el gran format, tríptics entre d’altres, no abandonarà ja mai aquest sentit místic per els materials, la materialitat de les pintures, les textures matèriques, o la matèria en moviment, densa, que ens introdueix en el designi d’un cos orgànic, com també han demostrat les dues grans exposicions produïdes per la Fundació en els darrers anys, La Celebració de la mel (1991-1993) i Tàpies. Comunicació sobre el mur (1992) on l’artista –ara desaparegut i actiu fins al darrer moment– queda retratat com una clau, un element consagrat per l’art i la cultura catalana i mundial de la segona meitat del segle XX i inicis de l’actual segle XXI.

Laura Plana Gràcia